Cafè de Cabassers, 28/08/2019, 10:00h.
Cinc de sis és una joveníssima formació de música de cambra formada recentment a Cabassers. Per tal de presentar-se al públic van oferir un concert amb un repertori de sis peces, el passat diumenge 25 d’agost. La Revista Nord parla amb els seus membres perquè ens expliquin més detalls del projecte i de la formació.
La presentació de la vostra formació, 5 de 6, ha estat una agradable sorpresa. Com va sorgir la iniciativa?
Núria: La història d’aquest grup és tal com es va explicar el dia del concert. Primer vam començar dos membres d’aquest grup; érem el Pol i jo. La seva família, fa tres estius, em va demanar si podíem fer alguna classe, i llavors vam començar a treballar, perquè ell era molt principiant. Aleshores vam anar treballant d’una manera molt lúdica, perquè era l’estiu. I a més a més ell estava treballant amb un professor, i, malgrat el fet que jo l’agafés, no li podia fer grans moviments tècnics o retocs, perquè això és molt complicat, ja que quan s’estudia un instrument és bo seguir sempre una mateixa línia.
Però a l’estiu següent, el Martí, el seu cosí, també em va demanar de fer-li classe. I vaig pensar que en lloc de fer un treball més individual, més tècnic, potser podríem treballar alguna cosa junts en forma de trio de flautes. I vam buscar un motiu, com podria ser el dia de la Mare de Déu, per tocar alguna peça a la missa, i així va ser. Després ens vam animar i vam preparar quatre temes o tres, no ho recordo, i va ser quan vam actuar, entre cometes, en públic.
Però mentre ho anàvem treballant i tot plegat, els familiars van dir «oh però és que hi ha altres nens que van a l’escola de música, per què no ho amplieu?» Jo vaig dir que sí, i que en no ser del poble no sabia exactament qui feia música, però que fessin córrer la veu. I llavors s’hi va afegir l’Aina!
Així doncs, això va ser com el Bolero de Ravel!
Sí, exacte. Ens vam anar incorporant. L’estiu passat, va venir l’Aina. De moment ens vam posar a treballar els quatre amb un repertori també pel dia de la Mare de Déu. És a dir, tampoc no ens vam plantejar de fer una audició ben feta. Aleshores, el dia de la Mare de Déu, el Pol se’ns va indisposar, no es va trobar bé, i al final vam ser tres i vam salvar el repertori. El Ricard, com que ell ja acompanya amb l’orgue normalment a missa, ens va acabar d’ajudar amb la veu que faltava, que la trobàvem a faltar molt, perquè havíem fet un treball de quatre i érem tres: tres flautes travesseres. Llavors se’m va ocórrer plantejar-los de tornar a fer l’actuació quan hi pogués ser el Pol, perquè no ens quedés l’espineta clavada de no haver pogut presentar el treball complet. Vaig proposar de fer una mini audició pels seus parents algun dia a l’església, i tothom va estar-hi d’acord. I així ho vam fer, cap a finals d’agost. Però ja no vam fer ni un pregó, ni res de propaganda. Perquè era simplement una cosa per als propers (familiars i amics).
I tothom qui va venir ens va animar a fer-ho més solemne el proper estiu i a incorporar-hi altres músics.
Per aclamació popular, vaja!
D’aquesta manera va ser com va anar! I al juny d’aquest curs, que jo ja estava acabant la feina de l’escola de música de Rubí on treballo, vaig agafar repertori pel quartet de flautes de Cabassers. Vaig anar fullejant, vaig fer una primera tria, en vaig fer fotografies per ensenyar-los-hi i els vaig dir: «nois tinc material preparat, què us sembla?» La majoria em van respondre que sí, i així va començar el treball d’aquest estiu.
Avui la formació compta amb sis membres, cinc menors d’edat i una adulta. Quines edats teniu, com us dieu, d’on sou?
Eira: Jo em dic Eira, tinc 11 anys i visc a Cabassers.
Hèctor: Jo em dic Hèctor, visca a Lleida i tinc 13 anys.
Martí: Jo em dic Martí, tinc 12 anys i visc a Barcelona.
Pol: Jo em dic Pol, tinc 14 anys i visc a Cabassers.
Núria: avui a l’entrevista ens falta l’Aina, té 16 anys i viu a Cabassers també. I jo sóc la Núria, visc a Barcelona i… us he de dir l’edat també? Sóc més gran que tots ells, home! (riu).
Quins instruments toca cadascú?
Eira: Jo el clarinet.
Hèctor: El piano.
Martí: La flauta travessera.
Pol: També la flauta travessera.
Núria: Tant l’Aina com jo, també la flauta travessera.
El nom de la formació fa referència al grup que formeu, 5 de 6? Quin significat té?
Núria: Hem anat creixent de manera progressiva cada estiu; aquest any érem 4, i el projecte era de 4 flautes. Però ens vam animar a engrescar a l’Eira, i per tant vam ser 4 flautes i un clarinet, i vam formar un quintet. El Ricard, el meu marit, va fer l’arranjament i l’adaptació de la major part de les partitures, sobretot per a clarinet, perquè aquesta veu no la teníem incorporada. I d’aquí va néixer el quintet.
Quan vam preparar l’audició vam pensar d’ampliar amb algú més, i el Martí va proposar d’incorporar l’Hèctor perquè ells tenien un projecte de treball per flauta i piano. I com que tots hi vam estar encantats, va ser quan vam anar proposant noms on anaven sortint aquests números, 5 i 6, per veure com ho conjugàvem, i al final va sortir així, 5 de 6: un quintet més el piano que fa el sextet.
Diumenge passat vau fer un concert. Com va ser la preparació? Va ser difícil, divertida, avorrida? Molt assaig?
Tots: Divertida!
Molt assaig?
Tots: No, molt assaig… tampoc tant!
Hèctor: Abans del concert tampoc tant. Bé, sí, pel concert es va assajar. Però abans del concert, al matí, vam assajar el suficient com per a tenir-ho fresc a la tarda.
Núria: O sigui, que vam fer un assaig general el mateix diumenge al matí. Va anar molt bé, perquè va ser una manera de situar-nos a l’espai, amb la sonoritat. Ho vam fer a l’església directament, tot això amb l’organització prèvia de demanar que ens l’obrissin. També hi va haver la implicació de familiars i amics. Ens ho hem treballat, però també s’agraeix molt el treball en aquest poble, que hi ha molt dinamisme. Us felicito, perquè jo m’hi he sentit molt còmode en aquest sentit. Per a aquest concert hem fet cinc assajos més el general del diumenge al de matí.
Pels assajos, ens trobàvem a casa nostra, ens posàvem al soterrani (que hi havia un pilar al mig) però era el lloc més fresc!
El pilar era el director!
Sí, el pilar ens permetia, malgrat tot, veure’ns, perquè ens posàvem en cercle. Va ser curiós. La sonoritat era molt agradable, i la temperatura també. És important, perquè quan estem tocant estem fent un esforç físic, a part d’intel·lectual, i és molt important que la temperatura sigui agradable. I com que no tenim aire condicionat ho havíem de fer així. Com que una de les components feia unes classes de reforç després, quedàvem dilluns, dimecres i divendres de 10 a 11h. Era una hora fresca, com ara, i després cadascú se’n podia anar. Algun dia ho allargàvem una mica, i després ja quedava el dia lliure per a anar a piscina o per a fer el que es volgués. I així podíem treballar bé. I va anar bé! Déu n’hi do com va sortir, pels assajos que vam tenir! Són bons músics, eh? Són bons músics, n’estem molt contents!
Com vau seleccionar el repertori del concert? Era nou? El coneixíeu?
Martí: Sí, la majoria era nou.
Núria: Sí, per ells era nou. Vaig seleccionar un repertori que tinc conegut perquè també el treballo a l’escola, i d’aquesta manera ja tinc una mica de criteri del resultat que pot donar. A més a més, amb la sort d’enriquir-nos amb l’aportació del clarinet. Això és molt important, perquè amb les flautes tenim un registre limitat a nivell de greus. Amb aguts molt bé, però a nivell de greus no; per tant, sempre un reforç amb greus i amb un timbre diferent és molt més agradable i encoixina molt més. Ens hauria agradat fer moltes més coses amb piano, això també s’ha de dir. Però l’Hèctor era de viatge i ens va costar trobar l’estona per poder assajar junts. Malgrat tot, aquesta vegada hem fet aquest format que ens ha anat bé; potser de cara al futur ho podem plantejar d’una altra manera.
Quin tipus de música, estil o període particularment agrada o prefereix més cada membre de la formació?
Martí: A mi, la música barroca.
Hèctor: A mi el Romanticisme.
Eira: Jo no ho sé… de les que vam tocar, el Balaio.
Núria: Sí que va haver-hi variació, en això sí que vam tenir en compte una mica l’ordre, ho vam pensar molt bé a l’hora de triar. L’última, el Balaio, és una tradicional brasilera amb una marxa sincopada que li dona un aire animós. I aquesta ens va agradar, per això al final vaig decidir de fer-la com a segon bis, perquè vaig pensar que ens deixava l’ànima engrescada.
Pol: A mi m’agrada tot.
Núria: A mi també, justament, pel fet que vaig ser la pionera en la selecció… Clar, a veure, les que són més com el Goodnight sweetheart i el Balaio, les vam posar més cap al final perquè fossin més animoses. Però les primeres també. La primera, l’Adéu, que en teoria havia d’anar al final perquè pel títol acomiades al públic, però com que és un cànon ens va molt bé per ajustar l’afinació, perquè en ser instruments de vent l’uníson és molt complicat de fer-lo igual. És a dir, que sigui uníson de debò és molt complicat per a quatre flautes. Aleshores, a mesura que vas tocant, et vas ajustant, vas trobant l’afinació. A partir d’aquí, a la que comença el cànon, cada melodia que va repetint va donant-li camí, és a dir, ens ajuda a escalfar l’instrument. Com a primera peça vaig pensar que aquesta podia anar bé.
Després vam fer El Camperol Alegre. Un tema conegut, de Robert Schumann, és una peça original per a piano, però tenia una adaptació per a flautes que vaig voler provar.
Tot seguit vam tocar el Vals Charade que té les seves dificultats per a mantenir el ritme de vals. Va sortir molt bé! I posats a seguir en el programa m’agrada explicar que la següent peça, la Cançó de Solveig, l’autor, Eduard Grieg, li dóna una harmonia molt descriptiva, íntima i expressiva.
És que a mi m’agraden totes! Si no, no les hauria triat. Si em pregunteu quin estil m’agrada, també Barroc i Romàntic: és el que fem servir més al repertori de flauta, però tot el que sigui engrescador i nou, doncs també.
Algú té algun compositor predilecte per damunt de tots els altres? Ja sé que demanar-ne només un és difícil!
Martí: Jo Bach.
Hèctor: Jo Chopin.
Els altres, si us agrada tot, no podeu triar, és clar! Jo em quedaria amb Monteverdi!
Martí: Però no és barroc!
No, no és barroc, però és que jo sóc més vell que tu! Li va de 100 anys, la cosa, no?
Núria: També són joves, i penso que necessiten temps per escoltar molta música i de molts estils. Si només toques un instrument i no has conegut altres camps instrumentals també costa una mica. Queda com més limitat el repertori de compositors, de tants que n’hi ha. De coneguts i de no tant coneguts! N’hi ha molts!
Com ha estat això de tocar en camp propi, a casa? Què us ha semblat la reacció de la gent? Us va fer una mica de respecte? Us vau sentir animats?
Pol: Bé! Aquí al poble també és diferent, perquè els coneixes a tots i saps que si et surt malament tampoc no t’ho diran. Et diran que està bé, que val, que el proper cop es pot millorar, i ja està. En canvi, si vas fora, potser les crítiques serien diferents. A més, el que em va sorprendre més va ser que s’aixequessin tots al final!
Núria: Oh sí! A mi em va impressionar!
Pol: A mi també!
Núria: A mi em va impressionar, de debò! Se’m va posar la pell de gallina. Vaig pensar: «si se t’estan aixecant, és que els hi està agradant molt!» I nosaltres ho havíem preparat amb il·lusió, però sempre tens el dubte de com anirà. Però va anar molt bé, és que jo notava una energia molt positiva entre tots! I això, de debò que va ser molt excepcional! Què més dieu vosaltres del públic?
Eira: Sí, va estar bé!
Núria: És una sort! Perquè hi ha qui es posa molt nerviós! I a més, entenc que la diferència, per exemple quan feu audició a l’escola de música…
Eira: Allí sí, allí sí que estic molt nerviosa, perquè també et compta amb la nota i tot.
Hèctor: Jo aquí estava més nerviós que als concerts de Lleida. No ho sé, m’hi sento més còmode si no coneixes a la gent. Penses que veuran tantes audicions que no se’n recordaran de tu si ho fas malament.
Martí: Jo estava tranquil, perquè amb els concerts, el que m’agrada, és que tu vas a explicar com veus la música. Per exemple, aquí, a Cabassers, vam poder explicar-ho molt més bé. Allà, a Barcelona, tens davant un jurat valorant-te i has d’estar més pendent de la partitura que del teu gust musical. Pots gaudir, però jo gaudeixo diferent: quan tu estàs en un examen estàs més nerviós, depenent de com ho facis, i fixant-te amb la partitura. És diferent a un concert com el d’aquí a Cabassers, que pots fer la teva fantasia.
Núria: Jo vaig observar, quan el Martí i l’Hèctor tocaven, que feien música. És a dir, el Martí (que feia la melodia) tocava amb expressió, amb musicalitat. I això em va agradar molt, de debò. Perquè jo estic acostumada a tenir alumnes que quan toquen a les audicions alguns estan tensos, pendents. I satisfà molt veure aquell qui es deixa anar i que explica, que fa música de debò; o sigui que et felicito (dirigint-se al Martí).
Bé doncs, les vacances d’estiu estan a punt d’acabar. Us espera un curs separats, perquè viviu a llocs diferents. Sí que us anireu veient per vacances de Nadal, de Setmana Santa, perquè tots aneu venint, però com ho fareu això? Hi haurà continuïtat amb els assajos?
Hèctor: En principi era un concert d’estiu, no?
Núria: No ho sabem, és a dir, cada estiu és una sorpresa.
Pol: És que normalment durant l’any assagem el que et manen a l’escola de música o al conservatori, i llavors, quan comença l’estiu i ve la Núria, comencem a parlar-ho i comencem a assajar.
Així que és una cosa molt de temporada, d’un any per l’altre, i amb molta improvisació?
Núria: molta, tota!
Tota. No hi ha partitura! És jazz, això!
Núria: Sí,no hi ha partitura! Hem acabat i crec que hem posat un llistó bastant altet. I estem molt contents, flotant d’aquesta bona sensació i d’aquesta bona resposta del públic. De cara al curs vinent, o a l’estiu que ve, no sé què passarà. Vaig dient: «convideu a altres estudiants de música si volen animar-se i fer alguna cosa!». El que sí que estaria bé seria que, si fem alguna cosa, saber-ho amb una mica de temps, perquè les partitures no surten del no res, sinó que s’han de crear. En tinc algunes de seleccionades, que no hem pogut fer. Jo, fins i tot, els n’hi vaig donar alguna altra, que no l’hem preparada, perquè vaig pensar de fer aquests sis temes ben fets. Amb els dies que vam tenir per treballar, de miracles no en podem fer, però Déu n’hi do! Per tant, de cara l’estiu que ve, jo estic animada al que sigui. O que algú altre agafi la batuta i se n’encarregui, perquè sé que hi ha molts músics aquí a Cabassers, i que també poden fer alguna cosa. El que passa és que m’imagino que tothom va enfeinat, i és complicat. Però no ho sé, per a mi, si mantenim aquest format i ho elaborem més i ho podem treballar amb més temps encara sortirà més bé.
Bé doncs, així que, podem pensar que hi haurà 5 de 6 per temps?
Núria: Si ells volen!
Eira: Sí!
Martí: Potser més de cinc i sis, potser sis i set, i cada any anar sumant.
Núria: Clar, clar, per què no?
Doncs moltes gràcies!
